Disemina i Òmnia: dues maneres d’entendre la inclusió digital
Quan la tecnologia pública volia apropar Internet a tothom, però no tothom s’hi va apropar igual.
Per Andreu Campanario
3 de novembre de 2025
💻 Disemina i Òmnia: dues maneres d’entendre la inclusió digital
Quan la tecnologia pública volia apropar Internet a tothom, però no tothom s’hi va apropar igual.
Per Andreu Campanario
3 de novembre de 2025
A finals dels anys noranta, quan Internet començava a entrar tímidament a les llars, les administracions públiques van descobrir la paraula màgica: inclusió digital. Era un temps d’entusiasme i promeses: la “societat de la informació” havia d’arribar a tothom, sense distincions d’edat, formació ni territori.
En aquell context van néixer dos projectes amb un objectiu comú però amb destins ben diferents: Disemina, a la Comunitat Valenciana, i Òmnia, a Catalunya.
🌐 Disemina: el projecte invisible
La xarxa Disemina va ser una iniciativa de la Conselleria de Benestar Social durant el govern d’Eduardo Zaplana (1995–2002). Oficialment, es presentava com una aposta per apropar Internet a la ciutadania, especialment a col·lectius amb menys accés tecnològic.
Els centres Disemina —repartits en diferents municipis valencians— disposaven d’ordinadors, connexió a Internet, portàtils i càmeres digitals que es podien demanar en préstec. El model, sobre el paper, era modern i obert. Però, a la pràctica, es va quedar a mig camí.
Molts dels punts Disemina van quedar infrautilitzats. Faltava dinamització, activitats, i sobretot, una estratègia comunitària que connectés el projecte amb la gent del territori. Els tècnics locals reconeixien que “no venia ningú”. La infraestructura hi era, però l’ànima no.
El projecte va acabar esvaint-se en silenci, sense gairebé rastre mediàtic ni institucional. Un d’aquells exemples de polítiques que neixen amb titulars i moren sense balanç.
🧭 Òmnia: el model comunitari
A pocs quilòmetres al nord, el projecte Òmnia, impulsat pel Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya l’any 1999, va començar amb una filosofia diferent.
Més que oferir tecnologia, Òmnia volia crear espais de relació, formació i participació ciutadana. Cada punt Òmnia comptava amb un dinamitzador o dinamitzadora local —figura clau per guiar, formar i implicar la comunitat—, i moltes vegades treballava en col·laboració amb associacions de barri, escoles o entitats socials.
Aquest enfocament més “humà” va permetre que molts punts Òmnia es convertissin en espais d’integració social, especialment en barris obrers o zones rurals. Gent gran que aprenia a fer servir el correu electrònic, joves que feien els seus primers projectes digitals o migrants que trobaven un espai de connexió.
Tot i així, el projecte no va estar exempt de dificultats: pressupostos irregulars, desigual implantació i una dependència forta del voluntarisme dels dinamitzadors. Però, a diferència de Disemina, Òmnia va sobreviure i encara existeix, tot i amb menys força, vint-i-cinc anys després.
🔍 Dues filosofies, dues lliçons
El contrast entre Disemina i Òmnia és també una metàfora de dues maneres d’entendre la política pública.
-
Disemina va néixer de dalt cap avall: la institució proveeix tecnologia i espera que la gent vingui.
-
Òmnia va créixer de baix cap amunt: la comunitat s’organitza i utilitza la tecnologia com a eina.
El primer model buscava resultats ràpids; el segon, vincles duradors. I com tantes vegades passa, la diferència no va ser el pressupost, sinó l’enfocament humà.
🧠 El llegat de la primera Internet pública
Amb el pas dels anys, amb la irrupció dels telèfons intel·ligents i la fibra òptica, aquells centres van perdre sentit tècnic, però no simbòlic. Van ser els primers laboratoris d’una idea que encara avui és vigent: la tecnologia només és útil si crea comunitat, coneixement i confiança.
Mentre la política actual torna a parlar de “transformació digital” i “intel·ligència artificial”, val la pena recordar que ja ho vam intentar una vegada —i que el fracàs o l’èxit no depenen tant dels ordinadors com de les persones que els fan servir.
En última instància, el repte no és connectar màquines, sinó connectar realitats.
✍️ Andreu Campanario
Escriptor i observador crític de la tecnologia i la política social
Gooegos.blogspot.com
A finals dels anys noranta, quan Internet començava a entrar tímidament a les llars, les administracions públiques van descobrir la paraula màgica: inclusió digital. Era un temps d’entusiasme i promeses: la “societat de la informació” havia d’arribar a tothom, sense distincions d’edat, formació ni territori.
En aquell context van néixer dos projectes amb un objectiu comú però amb destins ben diferents: Disemina, a la Comunitat Valenciana, i Òmnia, a Catalunya.🌐 Disemina: el projecte invisible
La xarxa Disemina va ser una iniciativa de la Conselleria de Benestar Social durant el govern d’Eduardo Zaplana (1995–2002). Oficialment, es presentava com una aposta per apropar Internet a la ciutadania,
Comentaris