una reflexió sobre l’optimisme:
una reflexió sobre l’optimisme:
L’optimisme no és una simple inclinació emocional, sinó una forma d’habitar el món. Neix allà on la consciència reconeix el pes de la realitat, però es resisteix a quedar-hi atrapada. El pessimista observa el mateix paisatge que l’optimista; la diferència rau en la lectura que en fa. L’optimisme és, doncs, un acte interpretatiu, gairebé hermenèutic: és triar un significat que manté oberta la possibilitat.
No cal confondre’l amb la ingenuïtat. El veritable optimisme sorgeix després de la lluita, no pas abans. Sap que el dolor existeix, que les pèrdues deixen empremta, que l’atzar no sempre és amable. Però, malgrat això, sosté que cada situació conté una escletxa de transformació. Potser per això alguns filòsofs l’han vist com una forma de coratge: la valentia de continuar afirmant la vida quan és més fàcil renegar-ne.
Ser optimista és un compromís amb el futur, però també amb el present. És mirar el que és i intuir el que encara pot ser. És considerar que la llibertat humana —sempre limitada, sempre fràgil— pot incidir en el curs de les coses. I és, sobretot, decidir que val la pena intentar-ho.
Potser l’optimisme no garanteix res, però sense ell poques coses arribarien a néixer. Al capdavall, tota acció humana significativa comença amb una hipòtesi de confiança: la idea que allò que fem pot donar fruit. L’optimisme és aquesta hipòtesi feta actitud.
Comentaris